De què parlem quan parlem de cures?

Quan parlem de  cures ens referim a totes aquelles activitats que desenvolupem per fer possible la vida, la nostra i la de la gent que ens envolta. Altres conceptes com divisió sexual del treball, treball domèstic o reproducció fan referència més o menys a  la mateixa qüestió. Som vulnerables, l’autosuficiència és un miratge. Sempre necessitem gent que ens ajudi a resoldre les nostres necessitats. 

Podríem distingir diferents nivells . Des de funcions imprescindibles, sense les quals la societat no és viable, com parir, criar i educar la canalla; tenir cura de la gent gran i depenent, atendre la gent malalta; fer la compra, fer el menjar, netejar, rentar, ordenar… Fins a les més subtils, que ens  fan la vida més feliç, com sostenir les xarxes familiars i d’amistat; escoltar; protegir, estar disponible quan algú et necessita; estimar: tenir detalls, recordar aniversaris, etc.

El sistema socioeconòmic ens ha forçat a les dones a assumir totes aquestes funcions. Tots els dispositius de sociabilització treballen perquè naturalitzem aquestes activitats. Les dones acabem creient que estem millor dotades per realitzar-les. En un sistema basat en el treball i el salari, tota aquesta activitat no es considera treball, sinó activitat naturalment assignada a la dona i,  per tant, s’invisibilitza i no es remunera.

És paradoxal. Vivim en un món on les activitats imprescindibles per preservar la vida dels individus estan amagades, són invisibles, no tenen cap valor. El centre de la nostra atenció està en el mercat, en els diners. La fabricació d’armes forma part de la producció, el motor del nostre sistema. L’atenció als éssers humans, en queda fora.

Les cures són imprescindibles per a  la vida, però el sistema les ha distribuït assimètricament entre els dos sexes que reconeix. Les dones som les encarregades de la reproducció, de “posar a punt” els individus perquè puguin integrar-se al seu lloc de treball. 

La nostra intenció és doble:

D’una banda volem reivindicar el valor de les cures, perquè és una feina imprescindible per a la vida: volem visibilitzar aquesta contribució  i tornar-li la importància que té. Per això diem que volem posar la vida en el centre.

D’altra banda, volem redistribuir-les. No ens correspon només a nosaltres tenir cura de la vida. Tothom ha d’assumir la part proporcional que li pertoca. Som vulnerables i interdependents, podem rebre ajuda i proporcionar-ne. No és ètic que hi hagi individus que només en rebin.A més,  crear vincles humans, criar, educar, encarregar-se de satisfer les necessitats de la gent en fases vulnerables ens fa més humans i contribueix a preservar la nostra salut mental. El subjecte sense vincles no sobreviu.

Comissió de comunicació 8M 2020